Arriba un moment en la vida en què mirar arrere ja no consisteix a comptar els anys, sinó a recordar tot el que ha cabut dins d’ells. I quan jo mire els meus 65 anys en la Festa de Moros i Cristians d’Ontinyent, em resulta impossible separar-los de la meua pròpia vida. He crescut amb la Festa, he canviat amb ella i, mentre passaven els anys, els Moros Marinos sempre han format part del paisatge de la meua història.
Seixanta-cinc anys donen per a molt. Per a vore canviar una comparsa, una Festa i també una manera de viure-la. Però, sobretot, donen per acumular persones i moments. Quan mire arrere no pense primer en vestits, càrrecs o Entrades. Pense en ma mare, en mon pare, en Paco, en la meua germana Ana, en els amics, en la meua esquadra, en els que continuen i en els que ja no estan. Perquè si alguna cosa he aprés després de tant de temps és que els records més importants de la Festa quasi sempre tenen nom i cognoms.
Els primers són tan antics que alguns no els conserve en la memòria, sinó en fotografies. En tinc amb un o dos anys, ja vestit de gala. Després sí que apareixen imatges que no necessiten cap fotografia: les ofrenes a la Puríssima, aquells xiquets que sempre coincidíem, les esquadres d’una comparsa molt més menuda que l’actual i aquella sensació que entre la família, els amics i els Moros Marinos pràcticament no existien fronteres.
De menut, la meua voluntat comptava més bé poc. Ma mare era l’encarregada que no fallara a cap acte. Em vestia a les sis del matí per anar a la Diana i preparava la gel∙laba per a la Diana del dissabte. Recorde tindre cinc o sis anys i anar mort de son, però allí estava. A mon pare tampoc li feia gens de gràcia que faltara a qualsevol acte.
I si he de parlar de casa, he de parlar necessàriament de mon pare. Ell ha sigut el meu gran referent fester. Va ser Primer Tro durant dos anys i secretari durant moltíssims anys. Era una persona molt documentada, de guardar tots els papers, de fer les coses i conservar-les. Però, sobretot, era una persona amb un esperit de treball i sacrifici per la comparsa que jo sempre li he reconegut. Un dels moments que recorde amb més orgull va ser precisament un reconeixement a mon pare. Primer quan va complir els seus anys de trajectòria festera i, especialment, quan va ser distingit com a fester exemplar.
Per això he dit moltes vegades que en ma casa els festers de veritat eren mon pare i el meu germà Paco. Jo era el que feia festa. És una manera de dir-ho, evidentment, perquè a mi també m’ha tocat assumir responsabilitats.
La meua manera de viure la Festa ha anat més per un altre camí. Mon pare em repetia de jove una cosa molt senzilla: “No te’n vages a una altra comparsa perquè tingues allí els amics. Busca que els teus amics vinguen a la teua”. Aquella idea la vaig fer meua.
La nostra esquadra va anar creixent amb gent que era amiga de fora de la comparsa i que vam anar incorporant als Moros Marinos. Amb els anys vam arribar a ser 24 i vam haver de tancar el grup, fins i tot amb alguna persona esperant per entrar. Si alguna cosa he intentat aportar a la comparsa ha sigut també això: gent, amistat i un grup que ha anat creixent junt.
Perquè la comparsa m’ha donat, per damunt de moltes altres coses, un motiu per mantindre units els amics. Una colla que no està vinculada a la Festa segurament té menys ocasions per reunir-se. Nosaltres n’hem tingut mil: sopars, esmorzars, dinars, actes, reunions… Sempre hi ha hagut una excusa. I darrere de l’excusa estava el més important, que era trobar-nos.
I dins de la meua manera de viure-la hi ha una faceta que sempre ha sigut especial: fer de cap d’esquadra. Per a mi és un orgull i una satisfacció enorme. Ho porte en la sang i en el cor.
I parlar del ‘cabo’ és parlar necessàriament de música. Però la música no sempre em porta a l’alegria. Hi ha moments en què em fa mirar cap a dins. Em passa especialment en la Baixada. És un acte més seriós i la música m’acompanya molt a pensar. És aleshores quan venen a la memòria persones que ja no estan. Sobretot mon pare, però també amics de l’esquadra que s’han quedat pel camí. Supose que això també forma part de complir anys en la Festa.
Ara em toca a mi arribar als 65 anys i sé que no ho viuré exactament com ho va viure ell. Cadascú té el seu caràcter i la seua manera de sentir aquestes coses. Però és impossible arribar a una xifra així sense pensar d’on vens i en totes les persones que han fet el trajecte amb tu.
I en eixe trajecte hi ha una persona que mereix un lloc especial: la meua dona, Lola. Ella també porta la Festa en la sang. No es perd cap acte, els viu amb intensitat i comparteix totes les il·lusions festeres que es respiren a casa. Al llarg dels anys ha sigut eixe suport incondicional que necessita qualsevol fester, la persona que arrima el muscle, que acompanya i que comparteix alegries, nervis i emocions. Perquè la Festa també es construeix des d’eixa altra part, des de les persones que estan al costat i que, sense necessitat d’anar davant d’una esquadra, senten la comparsa i fan possible que eixe sentiment continue viu dins de casa.
I ara també estan els meus fills. La meua filla entén la Festa d’una manera prou pareguda a la meua. Li agrada, però sobretot li agrada compartir-la amb els seus amics: els sopars, els esmorzars, els dinars, estar junts. El meu fill possiblement encara ho viu amb més intensitat. Si pogués, no fallaria a res. El treball, com ens ha passat a tots alguna vegada, no sempre permet fer tot el que voldríem.
I després venen els meus nets, Pau, Lola i Martina, membres dels Moros Marinos des del primer dia. Veure’ls créixer dins de la comparsa té per a mi un significat especial, perquè d’alguna manera és tornar al principi de tota esta història. Ara som nosaltres els que intentem transmetre’ls aquells valors festers que a mi em van transmetre de xicotet: estimar la comparsa, participar, compartir, fer pinya i entendre que la Festa és també compromís, amistat i sentiment.
Al final, darrere de tots estos anys, el que queda són les persones. I potser eixa és la part més bonica d’arribar fins ací: poder mirar arrere i descobrir que la Festa no ha sigut simplement una cosa que he fet durant 65 anys. Ha sigut un dels llocs on ha anat passant la meua vida.
Ara arriba agost, sona la música i els Moros Marinos tornen a eixir al carrer, amb les millors gales i sobretot amb moltes històries per contar.
Rafael Reig Tortosa, “El Trier”, component de la comparsa Moros Marinos d’Ontinyent